.
.
Federico FELLINI: 1920, Itàlia
El passat divendres 16.04.10 vam anar a ceure una exposició al caixa fòrum sobre Fellini, un director cinematogràfic.
Aquesta exposició, que conté 400 obres sobre l'autor, està plantejada com un laboratori cinematogràfic i sonor que es divideix en quatre seccions.
Fellini és considerat un dels grans artífecs del cinema. Altera les normes del guió, o sigui, deconstrueix le guió. Per fer-ho primer s'ha de construir molt bé el guió i després, deconstruir-lo.
El poder de la imaginació i dels somnis és importantíssim per Fellini. Ell se'ns presenta, juntament amb l'anteriorment dit, a partir de les seves opcessions i les seves fonts d'inspiració (tot allò ue l'envolta) i ho reprodueix al cinema. Fellini transcrivia els somnis o se'ls inventava.
Jugava amb l'espectador perquè no sapigué si el que veia era real o no, a través dels decorats; tant podia ser que utilitzé un lloc real i el transformés completament com que en reproduís un altre a la perfecció en forma de decorat.
A més, Fellini tenia un gran interès pel dibuix, en especial per la caricatura, i solia dibuixar els seus guions enlloc d'escriure'ls.
La carrera de Fellini va començar quan, al 1945, Rossellini (un director cinematogràfic) li demana que col·lboi en una pel·lícula seva. A partir d'aquí s'introdueix a aquest món i al cap de cinc anys, 1950, estrena la seva primera pel·lícula.
Finalment, deixo una frase de l'autor que em va cridar l'atenció i demostra el perquè de tota la seva invenció:
" La meva memòria no està feta de records. De fet, trobo molt més natural inventar els meus records"
OBJECTES DESCALIFICATS:
Aquest és el títol d'una altra exposició que vam veure al Caixa Fòrum. Es tracta d'una exposició d'art contemporani.
Aquesta exposició es basa amb la idea que qualsevol objecte cuotidià, si s'exposa en un museu, adquireix un altre significat ja qu eperd la seva funció i connotació.
"Un cop l'objecte queda descontextualitzat es pot considerar art", aquesta és una idea del moviment Dadà.
Els objectes que estan exposats són objectes completament corrents i econòmicament accessibles, la raó per la qual estan en un museu és perquè el seu autor els hi ha donat un atre significat que els permet anar molt més enllà.
L'exposició està composta bàsicament de treballs escultòrics però aquests, s'allunyen de la típica escultura clàssica que tots imaginem.
Com a conclusió vull dir que considero que aquests tipus de trealls són una interessant manera de fer refleccionar i obrir camins per allà on la gent no els acostuma a buscar. Ens demostra que em els materials del nostre voltant podem expressar moltíssim. Tot és saber-los utilitxar.
dilluns, 19 d’abril del 2010
dimarts, 23 de març del 2010
APARADORS VINÇON
(imatge 1)
(imatge 2)
(imatge 3)Quan vam anar a Barcelona vam anar a veure la botiga Vinçon, una botiga de disseny. Ens vam fixar en els seus aparadors. Un (imatge 1) mostrava una corda d'estendre amb peluixos i i fils de llana que penjaven. Les parets que no eren la vitrina de vidre consistien en un fons de fustes i pinces d'estendre que li donaven un toc molt especial a l'aparador (imatge 2). La paret de dalt, era un mirall que propocionava una grandària i una altra visió de l'aparador ja que permetia veure l'aparador des de la perspectiva de dalt. Els colors d'aquest aparador eren molt vius i cridaners, donaven un toc infantil.
Un altre aparador estava compsot epr sofàs i baixells. Tot d'un color blanc brut que transmetia tranqui·litat. (imatge 3)
Justament al davant d'aquest aparador hi havi un altre que exposava motos. El vaig trobar una mica sosso. El tema no m'interessava gaire i la composició era senzilla.
Un altre aparador estava compsot epr sofàs i baixells. Tot d'un color blanc brut que transmetia tranqui·litat. (imatge 3)
Justament al davant d'aquest aparador hi havi un altre que exposava motos. El vaig trobar una mica sosso. El tema no m'interessava gaire i la composició era senzilla.
divendres, 12 de març del 2010
EL PAÍS DEL SÍ I DEL NO, Rafael Bonacella
El dia de 26 de Febrer vam anar a veure El país del sí i el país del no de Rafael Bonacella, a l’Auditori de Granollers.
Es tracta d’un espectacle de dansa contemporània dut a terme per 6 ballarins, 3 noies i 3 nois.
Com en tot espectacle, hi ha un seguit característiques que fan que l’espectacle sigui únic. Però considero que, en aquest cas, aquestes característiques no només el feien únic sinó, especial.
Un dels primers punts era que l’espectacle va ser creat a partir de les emocions que els ballarins volien transmetre i això és una cosa que ajuda molt als ballarins a l’hora d’expressar-se amb el moviment.
Una altra característica era el ritme, tot i que no sempre tenia la mateixa velocitat, l’espectacle seguia un ritme constant, que no permetia que desviessis ni un moment l’atenció. Les coreografies jugaven amb la intriga per mantenir a l’espectador atent al següent moviment.
Un altre aspecte important va ser la música. Cada escena tenia una música detalladament escollida i, pràcticament, era imperceptible el canvi ja que quedava totalment integrada dins del ball. A la videoconferència de després, en Bonacella va explicar que les músiques s’havien creat a consciència, d’acord amb el ballarí.
Pel que fa a l’escenografia, puc dir que era simplista però curiosa; es tractava d’un rectangle de llums fluorescents, col•locat horitzontalment al fons de l’escenari. Aquesta estructura il•luminava alhora que creava diferents formes i ambients amb les llums.
Els ballarins, increïbles; no només per la seva condició física, que era espectacular, sinó pel moviment i les sensacions que aconseguien gràcies a la polidesa dels moviments i, sobretot, a la gran quantitat d’energia que tenien. A part, la coreografia era fantàstica; a cada escena prenia una actitud diferent (més violenta amb moviments mes bruscs, més dolça, moviments més suaus...) i a més, utilitzaven la repetició i sèries continues de moviments, cosa que em va al•lucinar molt ja que creava un efecte mecànic que al mateix temps desmuntaven en fer un pas diferent entre mig.
Finalment vull dir que tot i que en Bonacella no defineix el seu treball com a dansa-teatre, com que treballa des de les emocions, està molt a prop de la interpretació del moviment. Per tant, com a opinió personal, crec que si haguessin afegit un sentit interpretatiu als moviments, l’espectacle hagués acabat d’agafar forma i sentit i, a més, hagués sigut encara més complert.
Es tracta d’un espectacle de dansa contemporània dut a terme per 6 ballarins, 3 noies i 3 nois.
Com en tot espectacle, hi ha un seguit característiques que fan que l’espectacle sigui únic. Però considero que, en aquest cas, aquestes característiques no només el feien únic sinó, especial.
Un dels primers punts era que l’espectacle va ser creat a partir de les emocions que els ballarins volien transmetre i això és una cosa que ajuda molt als ballarins a l’hora d’expressar-se amb el moviment.
Una altra característica era el ritme, tot i que no sempre tenia la mateixa velocitat, l’espectacle seguia un ritme constant, que no permetia que desviessis ni un moment l’atenció. Les coreografies jugaven amb la intriga per mantenir a l’espectador atent al següent moviment.
Un altre aspecte important va ser la música. Cada escena tenia una música detalladament escollida i, pràcticament, era imperceptible el canvi ja que quedava totalment integrada dins del ball. A la videoconferència de després, en Bonacella va explicar que les músiques s’havien creat a consciència, d’acord amb el ballarí.
Pel que fa a l’escenografia, puc dir que era simplista però curiosa; es tractava d’un rectangle de llums fluorescents, col•locat horitzontalment al fons de l’escenari. Aquesta estructura il•luminava alhora que creava diferents formes i ambients amb les llums.
Els ballarins, increïbles; no només per la seva condició física, que era espectacular, sinó pel moviment i les sensacions que aconseguien gràcies a la polidesa dels moviments i, sobretot, a la gran quantitat d’energia que tenien. A part, la coreografia era fantàstica; a cada escena prenia una actitud diferent (més violenta amb moviments mes bruscs, més dolça, moviments més suaus...) i a més, utilitzaven la repetició i sèries continues de moviments, cosa que em va al•lucinar molt ja que creava un efecte mecànic que al mateix temps desmuntaven en fer un pas diferent entre mig.
Finalment vull dir que tot i que en Bonacella no defineix el seu treball com a dansa-teatre, com que treballa des de les emocions, està molt a prop de la interpretació del moviment. Per tant, com a opinió personal, crec que si haguessin afegit un sentit interpretatiu als moviments, l’espectacle hagués acabat d’agafar forma i sentit i, a més, hagués sigut encara més complert.
dimecres, 10 de març del 2010
TREBALLANT AMB HOWARD
El passat divendres vam anar al MACBA on ens esperava un artista anomenat Howard.
Ja feia dies que treballavem amb relació a ell, però no va ser fins divendres que vem realitzar una pràctica cojunta.
El treball que ens va prposar va ser que contruissim un camí que fessim diàriament com, per exemple, el d'anar a l'escola. A diferència del que (sobretot els plàstics) estan acostumats a fer, aquest era un treball conjunt: cadascú feia el seu propi camí per solitari però treballavem sobre el mateix suport (una habitació) la qual cosa significava que el resultat final seria la composició de tots els camins.
Per fer aquest treball ens va donar molta llibertat. L'única consigna establerta era la de crear un camí que realment fos nostre, amb el que veiem, com ens sentiem en el tragecte...
Em va agradar molt aquest exercici ja que considero que amb cada experiència s'apren moltissim i, aquesta concretament, va ser molt enriquidora a nivell personal: com que des d'un principi no ens va donar indicacions, vaig partir del res i això em va permetre poderfer lliurament el que em vingués de gust. També vaig poder analitzar cada racó de camí que, per rutina, acabo passant per alt encara que sempre el tinc present.
Per últim afegir que el resultat final, va donar a pensar. Hi havia molt camints entrecreuats, i caminsd e tot tipus.
Ja feia dies que treballavem amb relació a ell, però no va ser fins divendres que vem realitzar una pràctica cojunta.
El treball que ens va prposar va ser que contruissim un camí que fessim diàriament com, per exemple, el d'anar a l'escola. A diferència del que (sobretot els plàstics) estan acostumats a fer, aquest era un treball conjunt: cadascú feia el seu propi camí per solitari però treballavem sobre el mateix suport (una habitació) la qual cosa significava que el resultat final seria la composició de tots els camins.
Per fer aquest treball ens va donar molta llibertat. L'única consigna establerta era la de crear un camí que realment fos nostre, amb el que veiem, com ens sentiem en el tragecte...
Em va agradar molt aquest exercici ja que considero que amb cada experiència s'apren moltissim i, aquesta concretament, va ser molt enriquidora a nivell personal: com que des d'un principi no ens va donar indicacions, vaig partir del res i això em va permetre poderfer lliurament el que em vingués de gust. També vaig poder analitzar cada racó de camí que, per rutina, acabo passant per alt encara que sempre el tinc present.
Per últim afegir que el resultat final, va donar a pensar. Hi havia molt camints entrecreuats, i caminsd e tot tipus.
.
.
.
resultat:
dimarts, 23 de febrer del 2010
PROJECTE A LA LLAR D'INFANS
Per començar vull dir que estic al corrent que "guardeira" està mal dit, però utilitzaré aquesta paraula perquè és molt més fàcil d'utilitzar.
Des del punt de vista dels escènics, concidero que el projecte de la guarderia va portar forces mals de caps perquè vem decidir fer un acte conjunt i, com és evident, amb quanta més gent es treballa més complciat es fa.
Malgrat tot, gràcies a les indicacions de la Marta va acabar sortint una cosa presentable. Cap de nosaltres estava gaire convençut, però cal dir que la posta en escena va ser molt encoretjadora. La resposta per part dels nens va ser molt bona i amb el final que haviem triat (que consisitia a acabar amb la participació dels nens) encara vem obtenir millor resposta.
Va ser una experiència genial, pocs cops es té la oportunitat de treballar amb un públic tan petit!
Tots vem acabar jugant amb la pintura igual que els nens petits o més!
Des del punt de vista dels escènics, concidero que el projecte de la guarderia va portar forces mals de caps perquè vem decidir fer un acte conjunt i, com és evident, amb quanta més gent es treballa més complciat es fa.
Malgrat tot, gràcies a les indicacions de la Marta va acabar sortint una cosa presentable. Cap de nosaltres estava gaire convençut, però cal dir que la posta en escena va ser molt encoretjadora. La resposta per part dels nens va ser molt bona i amb el final que haviem triat (que consisitia a acabar amb la participació dels nens) encara vem obtenir millor resposta.
Va ser una experiència genial, pocs cops es té la oportunitat de treballar amb un públic tan petit!
Tots vem acabar jugant amb la pintura igual que els nens petits o més!
dimarts, 12 de gener del 2010
CRÍTICA DE WEBS
NO M'AGRADA:
http://www.pixmania.com/es/es/informatica/4-univers.html?srcid=177&mctag=gu_goog_387&gclid=CJ-N7828n58CFVBd4wodTC6EIA
Trobo que l'estètica d'aquesta pàgina està molt poc treballada. La combinació de colors la trobo lletja perquè hi ha molt blanc i molts colors pastel. La forma de les lletres és molt simple i no crida l'atenció i, a més, en molts casos és massa petita.
Pel que fa a l'estrucutura, trobo que no està del tot ben organitzada ja que les pestanyes no ressalten gaire i la pàgina està invaïda per publicitat. També cal afegir que quan entres a un subapartat, és molt lent buscar el que desitges trobar pequè la busqueda es classifica i has d'anar baixant el cursor.
Destaco l'abundància d'atiquetes d'oferta que carrega massa la pàgina i torno a remarcar la gran quantitat de publicitat que l'únic que fa és interferir la teva búsqueda.
M'AGRADA:
http://www.berta-lozano.com/
Pel contrari, aquesta web trobo que és molt agradable.
Les tonalitats utilitzades són molt relaxants i les combinacions trobo que són molt acertades perquè es veu clarament la lletra, que per cert, és molt estilitzada i clara.
Pel que fa a l'estructura trobo que la manera com s'obren els sub-apartats està bé perquè segueixes veien el menú principal i no se't obra cap altra finestra com de vegades passa.
A més, cal destacar que hi ha informació adicional i no només es centra en la simple mostra del disseny d'interiors.
Per ultim, només dic que aquesta web dóna una certa confiança al client, cosa molt necessària per vendre.
http://www.pixmania.com/es/es/informatica/4-univers.html?srcid=177&mctag=gu_goog_387&gclid=CJ-N7828n58CFVBd4wodTC6EIA
Trobo que l'estètica d'aquesta pàgina està molt poc treballada. La combinació de colors la trobo lletja perquè hi ha molt blanc i molts colors pastel. La forma de les lletres és molt simple i no crida l'atenció i, a més, en molts casos és massa petita.
Pel que fa a l'estrucutura, trobo que no està del tot ben organitzada ja que les pestanyes no ressalten gaire i la pàgina està invaïda per publicitat. També cal afegir que quan entres a un subapartat, és molt lent buscar el que desitges trobar pequè la busqueda es classifica i has d'anar baixant el cursor.
Destaco l'abundància d'atiquetes d'oferta que carrega massa la pàgina i torno a remarcar la gran quantitat de publicitat que l'únic que fa és interferir la teva búsqueda.
M'AGRADA:
http://www.berta-lozano.com/
Pel contrari, aquesta web trobo que és molt agradable.
Les tonalitats utilitzades són molt relaxants i les combinacions trobo que són molt acertades perquè es veu clarament la lletra, que per cert, és molt estilitzada i clara.
Pel que fa a l'estructura trobo que la manera com s'obren els sub-apartats està bé perquè segueixes veien el menú principal i no se't obra cap altra finestra com de vegades passa.
A més, cal destacar que hi ha informació adicional i no només es centra en la simple mostra del disseny d'interiors.
Per ultim, només dic que aquesta web dóna una certa confiança al client, cosa molt necessària per vendre.
dimarts, 29 de desembre del 2009
RESSENYA DE L'EXPOSICIÓ DE JOHN CAGE AL MACBA:
John Cage: trencar amb l’establert per poder obrir nous horitzons a la música.
Als seus inicis, Cage va estudiar composició musical clàssica a una escola molt estricta i, entre que estava en discordança amb el tipus d’ensenyament i feia una mica el que li venia de gust, el van expulsar del centre. Aquest fet li va donar peu a poder descobrir nous horitzons; va viatjar per Europa, va ser alumne d’Arnold Schönberg, on va experimentar amb el dodecatonisme.
La seva traject òria, curiosament, va de dècada a dècada. A l’exposició del MACBA que vam visitar el passat divendres 11 de desembre, vam poder veure 3 o 4 etapes d’aquest compositor. Les etapes de Cage anaven, curiosament, de dècada a dècada
En les peces de percussió dels anys trenta va intentar introduir nous sons. D’aquesta manera, va crear instruments que no eren gens ortodoxos. Va inventar el piano preparat (que vam poder veure una reproducció i escoltar el seu so). El piano preparat es tractava d’introduir tot tipus d’objectes entre les cordes del piano i així, sorgien nous sons; sons “moderns”, en definitiva. Ens van explicar que aquest piano el va utilitzar als anys quaranta per acompanyar una dansa, ja que l’espai escènic era molt petit i, d’aquesta manera, es podien reproduir molts sons amb un sol instrument.
Als anys 50, un dels seus alumnes, Christian Wolff, li va regalar un exemplar de l’I Ching, el llibre dels canvis xinès i Cage, que era un entusiasta, li va fascinar. Aquest llibre el va portar a compondre a partir de l’atzar. Amb un sistema concret del llibre “decidia” el so, les dinàmiques, la durada, etc. de les seves composicions.
Aquesta nova variant de la seva filosofia musical es va reflectir a la peça Music of Changes. A l’exposició vam poder-la veure; es tractava d’un conjunt de partitures completament aleatòries on hi havia pàgines senceres de silenci.
La seva evolució va portar-lo a compondre la coneguda peça 4’33’’ . En aquesta obra l’únic aspecte que el compositor tenia en compte era la durada.
A l’exposició hi havia les diferents fases que va tenir la plasmació d’aquesta obra en el paper, cada vegada més simplificada. Aquesta peça es centra als “sons no intencionats”. Cage va treballar amb els “sons no intencionats” perquè, creia que en una peça musical eren tant importants els sons que el compositor creava com els sons no intencionats que sorgien durant s’interpretava la peça. A la peça 4’33’’ no hi havia res establert, solament el temps. La música eren els sons que es produïen en aquell moment.
A l’exposició, a part del que he explicat, vam poder veure obres d’altres artistes simultanis a Cage, com Duchamp, per exemple. L’exposició acabava amb un taulell d’escacs que Cage va fer per Duchamp, es tractava d’una taula d’escacs que emetia sons contínuament i, segons on col·loquessis la peça d’escacs, la música variava.
Com a opinió personal considero que Cage va suposar un abans i un després en la música com ara la coneixem. Va trencar amb les normes del correcte i l’incorrecte, i va fer reflexionar i qüestionar, a través de les seves composicions, el sentit de la música.
Cage, A part de compositor era un filòsof, i això es notava a les seves peces; no volia aconseguir una música harmoniosa i agradable; ell volia capgirar el sentit que fins llavors aquesta tenia.
Als seus inicis, Cage va estudiar composició musical clàssica a una escola molt estricta i, entre que estava en discordança amb el tipus d’ensenyament i feia una mica el que li venia de gust, el van expulsar del centre. Aquest fet li va donar peu a poder descobrir nous horitzons; va viatjar per Europa, va ser alumne d’Arnold Schönberg, on va experimentar amb el dodecatonisme.
La seva traject òria, curiosament, va de dècada a dècada. A l’exposició del MACBA que vam visitar el passat divendres 11 de desembre, vam poder veure 3 o 4 etapes d’aquest compositor. Les etapes de Cage anaven, curiosament, de dècada a dècada
En les peces de percussió dels anys trenta va intentar introduir nous sons. D’aquesta manera, va crear instruments que no eren gens ortodoxos. Va inventar el piano preparat (que vam poder veure una reproducció i escoltar el seu so). El piano preparat es tractava d’introduir tot tipus d’objectes entre les cordes del piano i així, sorgien nous sons; sons “moderns”, en definitiva. Ens van explicar que aquest piano el va utilitzar als anys quaranta per acompanyar una dansa, ja que l’espai escènic era molt petit i, d’aquesta manera, es podien reproduir molts sons amb un sol instrument.
Als anys 50, un dels seus alumnes, Christian Wolff, li va regalar un exemplar de l’I Ching, el llibre dels canvis xinès i Cage, que era un entusiasta, li va fascinar. Aquest llibre el va portar a compondre a partir de l’atzar. Amb un sistema concret del llibre “decidia” el so, les dinàmiques, la durada, etc. de les seves composicions.
Aquesta nova variant de la seva filosofia musical es va reflectir a la peça Music of Changes. A l’exposició vam poder-la veure; es tractava d’un conjunt de partitures completament aleatòries on hi havia pàgines senceres de silenci.
La seva evolució va portar-lo a compondre la coneguda peça 4’33’’ . En aquesta obra l’únic aspecte que el compositor tenia en compte era la durada.
A l’exposició hi havia les diferents fases que va tenir la plasmació d’aquesta obra en el paper, cada vegada més simplificada. Aquesta peça es centra als “sons no intencionats”. Cage va treballar amb els “sons no intencionats” perquè, creia que en una peça musical eren tant importants els sons que el compositor creava com els sons no intencionats que sorgien durant s’interpretava la peça. A la peça 4’33’’ no hi havia res establert, solament el temps. La música eren els sons que es produïen en aquell moment.
A l’exposició, a part del que he explicat, vam poder veure obres d’altres artistes simultanis a Cage, com Duchamp, per exemple. L’exposició acabava amb un taulell d’escacs que Cage va fer per Duchamp, es tractava d’una taula d’escacs que emetia sons contínuament i, segons on col·loquessis la peça d’escacs, la música variava.
Com a opinió personal considero que Cage va suposar un abans i un després en la música com ara la coneixem. Va trencar amb les normes del correcte i l’incorrecte, i va fer reflexionar i qüestionar, a través de les seves composicions, el sentit de la música.
Cage, A part de compositor era un filòsof, i això es notava a les seves peces; no volia aconseguir una música harmoniosa i agradable; ell volia capgirar el sentit que fins llavors aquesta tenia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
