EL PAÍS DEL SÍ I DEL NO, Rafael Bonacella

El dia de 26 de Febrer vam anar a veure El país del sí i el país del no de Rafael Bonacella, a l’Auditori de Granollers.
Es tracta d’un espectacle de dansa contemporània dut a terme per 6 ballarins, 3 noies i 3 nois.

Com en tot espectacle, hi ha un seguit característiques que fan que l’espectacle sigui únic. Però considero que, en aquest cas, aquestes característiques no només el feien únic sinó, especial.

Un dels primers punts era que l’espectacle va ser creat a partir de les emocions que els ballarins volien transmetre i això és una cosa que ajuda molt als ballarins a l’hora d’expressar-se amb el moviment.
Una altra característica era el ritme, tot i que no sempre tenia la mateixa velocitat, l’espectacle seguia un ritme constant, que no permetia que desviessis ni un moment l’atenció. Les coreografies jugaven amb la intriga per mantenir a l’espectador atent al següent moviment.
Un altre aspecte important va ser la música. Cada escena tenia una música detalladament escollida i, pràcticament, era imperceptible el canvi ja que quedava totalment integrada dins del ball. A la videoconferència de després, en Bonacella va explicar que les músiques s’havien creat a consciència, d’acord amb el ballarí.

Pel que fa a l’escenografia, puc dir que era simplista però curiosa; es tractava d’un rectangle de llums fluorescents, col•locat horitzontalment al fons de l’escenari. Aquesta estructura il•luminava alhora que creava diferents formes i ambients amb les llums.
Els ballarins, increïbles; no només per la seva condició física, que era espectacular, sinó pel moviment i les sensacions que aconseguien gràcies a la polidesa dels moviments i, sobretot, a la gran quantitat d’energia que tenien. A part, la coreografia era fantàstica; a cada escena prenia una actitud diferent (més violenta amb moviments mes bruscs, més dolça, moviments més suaus...) i a més, utilitzaven la repetició i sèries continues de moviments, cosa que em va al•lucinar molt ja que creava un efecte mecànic que al mateix temps desmuntaven en fer un pas diferent entre mig.

Finalment vull dir que tot i que en Bonacella no defineix el seu treball com a dansa-teatre, com que treballa des de les emocions, està molt a prop de la interpretació del moviment. Per tant, com a opinió personal, crec que si haguessin afegit un sentit interpretatiu als moviments, l’espectacle hagués acabat d’agafar forma i sentit i, a més, hagués sigut encara més complert.