RESSENYA DE L'EXPOSICIÓ DE JOHN CAGE AL MACBA:

John Cage: trencar amb l’establert per poder obrir nous horitzons a la música.

Als seus inicis, Cage va estudiar composició musical clàssica a una escola molt estricta i, entre que estava en discordança amb el tipus d’ensenyament i feia una mica el que li venia de gust, el van expulsar del centre. Aquest fet li va donar peu a poder descobrir nous horitzons; va viatjar per Europa, va ser alumne d’Arnold Schönberg, on va experimentar amb el dodecatonisme.
La seva traject òria, curiosament, va de dècada a dècada. A l’exposició del MACBA que vam visitar el passat divendres 11 de desembre, vam poder veure 3 o 4 etapes d’aquest compositor. Les etapes de Cage anaven, curiosament, de dècada a dècada
En les peces de percussió dels anys trenta va intentar introduir nous sons. D’aquesta manera, va crear instruments que no eren gens ortodoxos. Va inventar el piano preparat (que vam poder veure una reproducció i escoltar el seu so). El piano preparat es tractava d’introduir tot tipus d’objectes entre les cordes del piano i així, sorgien nous sons; sons “moderns”, en definitiva. Ens van explicar que aquest piano el va utilitzar als anys quaranta per acompanyar una dansa, ja que l’espai escènic era molt petit i, d’aquesta manera, es podien reproduir molts sons amb un sol instrument.
Als anys 50, un dels seus alumnes, Christian Wolff, li va regalar un exemplar de l’I Ching, el llibre dels canvis xinès i Cage, que era un entusiasta, li va fascinar. Aquest llibre el va portar a compondre a partir de l’atzar. Amb un sistema concret del llibre “decidia” el so, les dinàmiques, la durada, etc. de les seves composicions.
Aquesta nova variant de la seva filosofia musical es va reflectir a la peça Music of Changes. A l’exposició vam poder-la veure; es tractava d’un conjunt de partitures completament aleatòries on hi havia pàgines senceres de silenci.
La seva evolució va portar-lo a compondre la coneguda peça 4’33’’ . En aquesta obra l’únic aspecte que el compositor tenia en compte era la durada.
A l’exposició hi havia les diferents fases que va tenir la plasmació d’aquesta obra en el paper, cada vegada més simplificada. Aquesta peça es centra als “sons no intencionats”. Cage va treballar amb els “sons no intencionats” perquè, creia que en una peça musical eren tant importants els sons que el compositor creava com els sons no intencionats que sorgien durant s’interpretava la peça. A la peça 4’33’’ no hi havia res establert, solament el temps. La música eren els sons que es produïen en aquell moment.
A l’exposició, a part del que he explicat, vam poder veure obres d’altres artistes simultanis a Cage, com Duchamp, per exemple. L’exposició acabava amb un taulell d’escacs que Cage va fer per Duchamp, es tractava d’una taula d’escacs que emetia sons contínuament i, segons on col·loquessis la peça d’escacs, la música variava.
Com a opinió personal considero que Cage va suposar un abans i un després en la música com ara la coneixem. Va trencar amb les normes del correcte i l’incorrecte, i va fer reflexionar i qüestionar, a través de les seves composicions, el sentit de la música.
Cage, A part de compositor era un filòsof, i això es notava a les seves peces; no volia aconseguir una música harmoniosa i agradable; ell volia capgirar el sentit que fins llavors aquesta tenia.

PETITA BIOGRAFIA -TIM BURTON-

Tim Burton neix a Burbank (EEUU) al 25 d'agost del 1958. Comença a dibuixar des de molt petit. Estudia animació a l'Institut de les arts de Califòrnia i, amb poc més de 20 anys, és contractat per la companyia Disney, els seus primers propis curts (Vicent y Frankenwwenie) no són aprovats per la productora; però això li serveix perquè Pee-Wee Herman el contracti per dirigir “La gran aventura de Pee-Wee”. Per una sèrie d'esdeveniments, Burton acaba sent el director de Batman.
Després del gran èxit d'aquesta pel·lícula, Tim dirigeix “Eduardo Manostijeras” i “Batman Returns”. Aquestes pel·lícules li permeten poder desenvolupar la seva creativitat ja que, fins llavors, havia estat limitat pels productors.
Més tard presenta “Pesadilla antes de Navidad” que la va acompanyar pels curts que la Disney, anteriorment, no va aprovar.
.

2 ESPECTACLES DE DANSA CONTEMPORÀNIA BEN DIFERENTS:

.

CRÍTICA SOBRE L’ESPECTACLE “EL LLAC DE LES MOSQUES”
El passat divendres 13 de novembre vam anar a veure un espectacle de dansa contemporània de la companyia de dansa Sol Picó a l’Auditori de Granollers.

“El llac de les mosques” és molt més que un espectacle de dansa perquè, a part d’oferir-nos dansa, és un espectacle visual, un concert en directe on els músics interactuaven amb l’espectacle, una combinació entre surrealisme i realisme, ficció i realitat, una explosió d’energia.
A l’escenari, quatre músics, dos ballarins i un tècnic; d’attrezzo: un sofà, una rentadora-mirall, un cactus, una estranya copa i poc més.

L’argument d’aquest espectacle era molt obert i jo personalment vaig treure diferents interpretacions. Una d’aquestes seria que representa que la protagonista és una noia que volia ser cantant però no ho va aconseguir i comparen la seva trajectòria amb la d’una mosca ja que d’aquest animal es poden treure diferents visions com per exemple que és alguna cosa insignificant per nosaltres, que neix i mor sense tenir gaire repercussió sobre nostre; i al mateix temps el mateix títol de l’espectacle és una paròdia amb el llac dels cignes i es torna a trobar la comparació d’una patètica mosca amb un elegant cigne. Crec que tot això ho utilitzen com un reflex de la societat on es troba la protagonista.

Pel que fa a la interpretació considero que va haver-hi la justa per part de la Sol perquè s’acabés d’entendre el que estava passant. L’obra no va despuntar per interpretació però en la meva visió personal crec que amb la que hi va haver es va poder entendre tot.
A nivell de tècnica: brutal. La Sol i el seu acompanyant tenen una tècnica molt marcada i, com que el contemporani pot ser de tants estils, ells tenen un estil propi molt concret. Tot l’estudi que porta al darrera es notava en cada moviment. L’energia es va mantenir durant tot l’espectacle i “l’estar a escena” era molt clar: en cap moment, ni els músics ni els ballarins, es van relaxar. L’únic que poder li mancava aquest aspecte i algun altre era el tècnic ja que a vegades no es sabia gaire quin era el seu paper.
Concretant més, pel que fa als músics van ser al·lucinants les peripècies que van fer alguns d’ells: el guitarrista aguantant la Sol mentre tocava, la saxo arrossegada per terra seguia tocant... La seva tècnica era excel·lent i l’energia, com ja he dit era enorme. El resultat va ser una música que arribava i transmetia el que volia.
El control de l’espai era acurat i van saber aprofitar tots els racons d’aquell escenari segons el que es volia fer. Els músics estaven un a cada punta i els ballarins es col·locaven segons el que s’havia d’explicar. Per exemple quan va patir la transformació dins la rentadora estava al costat dret i quan va sortir amb les puntes es va posar al davant i al centre de l’escenari ja representava que s’havia transformat i era un moment important. Igual passava amb els músics, quan prenien importància es canviaven de lloc.
La il·luminació era fosca i creava un efecte de tensió i “tenebres” (molt entre cometes) apropiats pel que es volia explicar perquè era un passat desagradable.
Com a experiència personal puc dir que em va agradar molt ja que la Sol em va transmetre moltes coses. Em va transmetre esforç, ganes, il·lusió, passió... molts aspectes que crec que són fonamentals per un bon ballarí, actor, cantant o tot el que un vulgui aconseguir.

CRÍTICA SOBRE L’ESPECTACLE “FLEXELF”
El passat dilluns 16 de novembre vam anar a veure un altre espectacle de dansa contemporània de la companyia de dansa Mudances d’Àngels Margarit a l’Auditori de Granollers titulat Flexelf.
Era un espectacle compost per quatre ballarines i un ballarí (si és que aquest home formava part de l’espectacle com a ballarí). Les quatre ballarines tenien molta més importància que l’home.

A diferència de l’espectacle de la Sol, aquest espectacle no tenia un argument clar. Crec que es basaven en conceptes com el del color per relacionar una escena amb l’altre però si haguessin canviat l’ordre de les escenes no hagués alterat el significat. Una altra diferència és que aquest espectacle tenia canvis d’escena contínuament i l’altre no tenia talls.

Pel que fa a la interpretació considero que va ser inexistent ja que tant era si estava dormint i el llit es bellugava com si estava tirant mocadors de colors per l’aire. També vaig notar una falta d’energia considerable que feia que l’atenció de l’espectador disminuís.
A nivell tècnic no em va agradar perquè es veien mancances en cada una d’elles. Hi havia unes que no tenien, o si més no a mi em va semblar que els hi faltava, tècnica de portés i piruettes. En els portés s’aferraven al terra, feien tot el contrari per poder ser aixecades. I en general els hi faltava presència escènica.
Pel que fa a la coreografia crec que l’Àngels Margarit prioritzava l’escenografia i el vestuari per sobre de tot. Clar que ballaven perquè era un espectacle de dansa però no era una cosa molt complexa. Cal dir, però, que l’escenografia i el vestuari eren molt treballats i ajudaven a mantenir una mica l’atenció ja que sempre eren diferents.
La part audiovisual va estar molt bé ja que creava un efecte molt màgic però com en molts altres moments em va donar la sensació que es quedava a mitges. Les noies no miraven en cap moment el públic sinó que estaven sempre mirant la pantalla on estaven reflexades i això no em va agradar.
I finalment el que és la il·luminació era encertada per cada moment. Jugaven amb el fosc i el clar, hi havia llums tènues i llums més vives en els moments de més color.

Vull afegir que crec que aquest espectacle tenia idees molt bones que no s’acabaven de desenvolupar i quedaven a mitges. Els recursos de que disposaven eren impressionants i es podrien haver fet coses genials.
Sí que és cert que segurament aquest espectacle estava pensat per un públic més jove però crec que per ser una companyia professional podrien haver acabat de tancar millor les idees.





Cèlia Legaz Soler
1r BTX A

MOSTRA DE FOTOGRAFIES POERIANES

Aquestes són algunes mostres del meu treball sobre l'autoretrat de Poe.

Bàsicament m'he inspirat amb el conte de "El gato negro" i "El corazón delator" i he tractat el tema dels ulls.

El que volia aconseguir era l'essència del gat borni i transmetre la desesperació i angoixa del protagonista de "El corazón delator" per l'ull cec.

La segona foto no és gran cosa però simbolitza l'estat d'alerta i el patiment reflexat en aquesta imatge bruta i sense vida.

La darrera imatge és, com ja he anat dient, la tortura del protagonista del segon conte esmentat per l'ull cec de l'home. Ho he volgut reflectir amb aquesta acomulació dels meus propis ulls al front. Metafòricament volia posar-me en el lloc del protagonista i transmetre la idea que l'angoixa del protagonista el porta a torturar-se fins i tot amb els seus propis ulls.
Per últim, en les altres tres fotos es pot veure un ull mort ja sigui perquè està deformat, ja sigui perquè està en el cantó fosc i l'altre ull completament viu i a més es pot intuir una mirada felina.

Cèlia.

STORY BOARD

Amb la meva representació per presentar el diari volia simbolitzar l'evolució que aquest tindrà a mesura que vagi passant el temps i cada vegada tingui més coneixements i anècdotes per explicar.

Metafòricament és l'evolució interior que es reflexa en unes pàgines representada en moviment.

Aquest treball l'he fet juntament amb el Pol Pagès i amb aquestes fotografies voliem aconseguir l'efecte de tranquil·litat enmig de tot l'estrés del moviment dels cotxes juntament amb un creixament ascendent constant que simbolitza aquesta evolució.

La fitxa tèctina d'aquest Story Board la trobareu al blog del Pol.

LA RU EN 10 IMATGES

Després d'haver fotografiat la RU i haver creat els subtemes, he escollit 10 imatges que mostren una part de tota la diversitat que pots trobar allà.


(fotografia extreta de Google)

-alerta!-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘senyals’.

El títol d'aquesta imatge amaga una mica de sarcasme ja que l'he posat en referència a que em va cridar l'atenció de que em trobés dins d'una fàbrica no massa gran i sembés que estigués a fora el carrer.

El context d’aquesta imatge es compon d’un fons i de l’objecte principal. L’objecte principal son les tres senyals de trànsit, dos d’esquena i una amb la paraula ‘STOP’, i el fons està compost per una diagonal bastant vertical de la paret que es veu a la dreta que talla el cel que queda a l’altra meitat.
L’enquadrament és vertical amb un contrapicat. La composició d’aquesta imatge es forma per, com he dit abans, la diagonal que crea la paret i pel triangle que no s’acaba de formar que creen les senyals.
La foto te molta profunditat ja que cap pla està desenfocat i la llum ve des d’abaix a l’esquerra però, alhora, des de darrere les senyals i fa un efecte de resplendor a la part inferior de la imatge i crea petites ombres a la paert.

L’efecte òptic que es crea fa que sembli que la senal de sota és força més gran que la d’STOP que queda més lluny de l’objectiu. També crea un efecte on la paret sembla molt alta.

-l'objecte significatiu-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘fàbrica RU’.
L'he titulada així perquè crec que aquesta xemeneia és una estructura important a l'hora del reconeixement de la fàbrica de les arts.
El context d’aquesta imatge es compon del carrer entre fabriques, les dos parets de les naus que es veuen (una té l’aspecte d’abans però l’altra, en canvi, és ben nova i moderna), les parets del fons que tanquen la cònica del carrer i per últim i com a element més important la xemeneia de la fàbrica amb el cel darrere.
L’enquadrament és vertical amb un pla general. La composició d’aquesta imatge es forma per la perspectiva cònica que formen les dos parets dels costats i per la vertical que crea la xemeneia que talla la cònica pel mig. Cal dir que aquesta perspectiva et condueix a fixar-te en la xemeneia ja que es dirigeix cap a ella.
La profunditat d’aquesta imatge és molt gran ja que cap objecte ni pla queda desenfocat.
La llum ve des de la dreta i il·lumina la paret antiga i la cara dreta de la xemeneia. El carrer queda pràcticament a la ombra de la paret taronja.
L'efecte òptic que es crea crec que és bastant semblant a com ho veiem quan ho observem a la realitat. Les parets semblen més grans al començament que al final, per exemple, però així és com estem acostumats a veure-ho.

-"perfecció"-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘tubs i forats’.
El context d’aquesta imatge és la canonada que travessa d’una banda a l’altra la fotografia i la que baixa vertical que acaba de cop a mitja paret.
L’enquadrament és horitzontal i he utilitzat un primer pla donant importància al forat que crea la canonada vertical. El punt de vista és completament contrapicat.

La composició d’aquesta imatge està dividida en tres parts horitzontals: el cel, la canonada i la paret. De la canonada també cal dir que que està centrada al mig de la imatge i proporcionada per igual a cada banda.

Que la paret es desenfoqui en primer terme deixa veure que és una imatge amb poca profunditat.
La llum ve des de l’esquerra i el tub crea una ombra força llarga a la seva dreta.
L’efecte òptic fa que sembli que la canonada vertical no tingui llargada i estigui enganxada amb la horitzontal ja que esta agafada completament per sota. També crea sensació de perfecció perquè l'objecte principal està centrat i té el mateix per cada cantó-.

-efecte mirall-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘dobles i paral·lels’.
El context d'aquesta imatge simplement és la forma paral·lela que crea la pintura de la paret.
L'enquadrament és vertical amb un punt de vista contrapicat i està agafada en un pla en detall. Pel que fa a la composició, he de dir que és una composició força pobra perquè no hi ha cap objecte, és una foto directa a la paret. De totes maneres la trobo interessant perquè agafa un punt de vista molt concret i singular.
El fora de camp és la continuació de la pintura a la paret.
La fotografia té molt poca profunditat, està molt desenfocada en un primer terme i també al fons. El focus de llum està situat al capdamunt de la imatge i crema la paret i ressegueix la línia vertical que baixa pel mig.
La sensació que crea aquesta imatge és de reflex i perfecció.

-si pots, encerta la clau-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘objectes humans’.El context d'aquesta imatge són el conjunt de claus penjant d’un pany.
L'enquadrament és vertical amb un punt de vista contrapicat i està agafada en primer pla. Pel que fa a la composició, l’objecte principal és el conjunt de claus però en segon terme es pot veure un tros de la porta de ferro. La porta forma una diagonal paral·lela a les claus.
En aquest cas, el fora de camp podria ser la porta o l’interior de la sala que suposem que hi ha darrera la porta. La foto té poca profunditat perquè en primer pla queda desenfocada.
La llum ve des de la dreta i li dona brillo a les claus i la porta ja que són de metall.
En general els colors són molt iguals i freds i creen un efecte monòton i avorrit que contrasten amb els tocs de vermell que tenen els clauers.

-forats, forats, forats-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema 'tubs i forats'.

El context d'aquesta imatge és una cantonada d’un edifici de la RU on es veuen les totxanes trencades.

L'enquadrament és vertical amb un punt de vista completament picat i està agafada en primer pla. Pel que fa a la composició, l’objecte principal està centrat al bell mig de la imatge deixant, d’aquesta manera, els altres objectes (com per exemple la reixa de claveguera) en posicions molt secundàries. El fora de camp podria ser la continuació de paret i el terra del voltant.

La profunditat d’aquesta imatge és escassa, com es pot veure la part que queda més lluny de l’objectiu està desenfocada.

La llum ve des de la dreta i, sobre l’efecte òptic, com que la imatge està agafada des de dalt sembla que els forats superiors siguin més grans i que els inferiors.

-inestabilitat-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘objectes de la RU”.
El context d’aquesta imatge són molts llistons de fusta apilats en dos piles. L’enquadrament és horitzontal i he utilitzat un pla en detall. La composició d’aquesta imatge es forma per una vertical que crea el piló de l’esquerra que parteix la imatge per la meitat i línies rectes en diagonal que formen l’altra pila.
La profunditat d’aquesta imatge no la sabria definir ja que hauria de dir que té profunditat perquè no hi ha cap part desenfocada, però com que es tracta d’un pla en detall no sé exactament fins a quin punt té profunditat
La llum és vertical i principalment il·lumina els llistons que sobresurten dels altres creant, d’aquesta manera, ombres sobre d’altres llistons.
Amb l’efecte òptic que crea la pila en diagonal es forma una imatge amb poca estabilitat, dóna la sensació que els llistons de la dreta estiguin apunt de caure, en canvi, la pila de l’esquerra és molt més estable.

-aglomeració-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘fàbrica RU’.
El context d’aquesta imatge són diferents parets de naus de la Roca Umbert amb un cobert i tres contenidors al davant. Al fons es veu una paret amb grafittis i, més enllà, una altra nau que no pertany a la RU. Tot plegat crea un contrast entre construccions i objectes recents o "moderns" barrejats amb altres de més antics; combinació, per cert, molt fàcil de trobar a la RU.
L’enquadrament és horitzontal i he utilitzat un pla general. La composició d’aquesta imatge es forma per les rectes que creen les parets de les naus i les formes geomètriques de les finestres, portes etc. delimitant, així, un espai cúbic on tots els altres objectes s'hi poden encavir. La imatge pràcticament està tota ocupada pel conjunt d’edificis i que gairebé no hi ha terra ni cel.
Aquesta imatge té profunditat ja que tan el primer pla com el fons està enfocat.
La llum ve des de la dreta cremant una mica les cares que es troben en aquesta posició. Les ombres que un edifici crea tapa la il·luminació de l’altre.
En ser un pla general l’efecte òptic és molt subtil i les formes que agafen els objectes s’acosten bastant a la realitat. Tot i així es genera una sensació de desequilibri ja que tots els objectes i edificis es troben a un costat de la imatge i en l’altre, res.

-arran de terra-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema ‘dobles i paral·lels’. He creat aquest subtema perquè, fent les fotos, em vaig donar compte que hi havia moltíssimes coses paral·leles i bastants objectes que eren iguals de dos en dos.

L'he titulada així perquè aquesta foto m'ha servit com a reflexió per adonar-me que estem acostumats a mirar les coses des d'un punt de vista sempre bastant semblant i que, sovint caiem en l'error de creure que tot és com nosaltres veiem.

El context d’aquesta imatge són els dos bidons plens de ciment amb amb una biga cadascú tombats a terra, entre el pàrquing i les fàbriques. Al costat hi ha una paret de maons amb grafittis i al fons, xiprers.
L’enquadrament és vertical amb un pla frontal. La composició d’aquesta imatge es forma per la diagonal que crea la paret i per la línia de fons que marquen els arbres, també és important destacar que el terra ocupa una mica més de la meitat de la fotografia i que l’objecte destacat està al centre.
És una imatge amb poca profunditat ja que en primer terme hi ha un objecte que està desenfocat.
La llum ve des de l’esquerra i il·lumina els objectes des d’una posició bastant vertical creant petites ombres al terra.
Com que la perspectiva de l’objecte és cònica, amb l’efecte òptic que crea sembla que les bigues estiguin molt més separades de la punta respecte en com estan en realitat i que siguin més amples que el propi bidó. També sembla que el cotó sigui molt més gran que els bidons i les bigues.

-el no ús també deteriora-

Aquesta imatge està classificada dins del subtema 'tubs i forats'.
El context d'aquesta imagte és un tub fet malbé, oxidat i trencat penjant d'una paret de la RU.
L'enquadrament és vertical amb un punt de vista contrapicat. La composició de l'objecte principal és centrat al bell mig de la imatge. El fora de camp es podria considerar la paret que hi ha al voltant. La distància és molt propera i està agafada en primer pla.
Aquesta imatge té bastanta profunditat tot i que en primer terme queda desenfocada.
En ser llum natural, en el moment de fer la foto era gairebé vertical (un xic des de la dreta) i per tant no hi ha més ombres que les que crea el tub en ell mateix.
Com que la imatge està feta des d'un angle inferior l'efecte òptic que crea sembla que el tub sigui més gran d'abaix que de dalt.

SOBRE EDGAR ALLAN POE

EL VALLE DE LA INQUIETUD

Una vez sonrió un silencioso valle

donde nadie habitaba;

se habían ido las guerras,

confiando a las estrellas de suaves ojos

cada noche, desde sus azules torres,

la vigilancia sobre las flores,

en medio de las cuales todo el día

la roja luz del sol descansaba perezosa.

Ahora cada visitante confesará

la inquietud del triste valle.

Nada es allá inmóvil,

nada salvo el aire que cavila

sobre la mágica soledad.

¡Ah! ¡Ningún viento mueve aquellas nubes,

que susurran a través del sin sosiego cielo,

inquietamente, desde la mañana hasta la noche,

sobre las violetas allí yacen

en incontables tipos para el ojo humano,

sobre los lirios que allí se agitan

y lloran sobre una desconocida tumba!

Ondean: de sus fragantes cabezas

el eterno rocío se derrama gota a gota.

Lloran: de sus delicados tallos

lágrimas perennes descienden como joyas.

(Edgar Allan Poe)