APARADORS VINÇON

(imatge 1)

(imatge 2)

(imatge 3)

Quan vam anar a Barcelona vam anar a veure la botiga Vinçon, una botiga de disseny. Ens vam fixar en els seus aparadors. Un (imatge 1) mostrava una corda d'estendre amb peluixos i i fils de llana que penjaven. Les parets que no eren la vitrina de vidre consistien en un fons de fustes i pinces d'estendre que li donaven un toc molt especial a l'aparador (imatge 2). La paret de dalt, era un mirall que propocionava una grandària i una altra visió de l'aparador ja que permetia veure l'aparador des de la perspectiva de dalt. Els colors d'aquest aparador eren molt vius i cridaners, donaven un toc infantil.

Un altre aparador estava compsot epr sofàs i baixells. Tot d'un color blanc brut que transmetia tranqui·litat. (imatge 3)
Justament al davant d'aquest aparador hi havi un altre que exposava motos. El vaig trobar una mica sosso. El tema no m'interessava gaire i la composició era senzilla.

EL PAÍS DEL SÍ I DEL NO, Rafael Bonacella

El dia de 26 de Febrer vam anar a veure El país del sí i el país del no de Rafael Bonacella, a l’Auditori de Granollers.
Es tracta d’un espectacle de dansa contemporània dut a terme per 6 ballarins, 3 noies i 3 nois.

Com en tot espectacle, hi ha un seguit característiques que fan que l’espectacle sigui únic. Però considero que, en aquest cas, aquestes característiques no només el feien únic sinó, especial.

Un dels primers punts era que l’espectacle va ser creat a partir de les emocions que els ballarins volien transmetre i això és una cosa que ajuda molt als ballarins a l’hora d’expressar-se amb el moviment.
Una altra característica era el ritme, tot i que no sempre tenia la mateixa velocitat, l’espectacle seguia un ritme constant, que no permetia que desviessis ni un moment l’atenció. Les coreografies jugaven amb la intriga per mantenir a l’espectador atent al següent moviment.
Un altre aspecte important va ser la música. Cada escena tenia una música detalladament escollida i, pràcticament, era imperceptible el canvi ja que quedava totalment integrada dins del ball. A la videoconferència de després, en Bonacella va explicar que les músiques s’havien creat a consciència, d’acord amb el ballarí.

Pel que fa a l’escenografia, puc dir que era simplista però curiosa; es tractava d’un rectangle de llums fluorescents, col•locat horitzontalment al fons de l’escenari. Aquesta estructura il•luminava alhora que creava diferents formes i ambients amb les llums.
Els ballarins, increïbles; no només per la seva condició física, que era espectacular, sinó pel moviment i les sensacions que aconseguien gràcies a la polidesa dels moviments i, sobretot, a la gran quantitat d’energia que tenien. A part, la coreografia era fantàstica; a cada escena prenia una actitud diferent (més violenta amb moviments mes bruscs, més dolça, moviments més suaus...) i a més, utilitzaven la repetició i sèries continues de moviments, cosa que em va al•lucinar molt ja que creava un efecte mecànic que al mateix temps desmuntaven en fer un pas diferent entre mig.

Finalment vull dir que tot i que en Bonacella no defineix el seu treball com a dansa-teatre, com que treballa des de les emocions, està molt a prop de la interpretació del moviment. Per tant, com a opinió personal, crec que si haguessin afegit un sentit interpretatiu als moviments, l’espectacle hagués acabat d’agafar forma i sentit i, a més, hagués sigut encara més complert.

TREBALLANT AMB HOWARD

El passat divendres vam anar al MACBA on ens esperava un artista anomenat Howard.
Ja feia dies que treballavem amb relació a ell, però no va ser fins divendres que vem realitzar una pràctica cojunta.
El treball que ens va prposar va ser que contruissim un camí que fessim diàriament com, per exemple, el d'anar a l'escola. A diferència del que (sobretot els plàstics) estan acostumats a fer, aquest era un treball conjunt: cadascú feia el seu propi camí per solitari però treballavem sobre el mateix suport (una habitació) la qual cosa significava que el resultat final seria la composició de tots els camins.
Per fer aquest treball ens va donar molta llibertat. L'única consigna establerta era la de crear un camí que realment fos nostre, amb el que veiem, com ens sentiem en el tragecte...

Em va agradar molt aquest exercici ja que considero que amb cada experiència s'apren moltissim i, aquesta concretament, va ser molt enriquidora a nivell personal: com que des d'un principi no ens va donar indicacions, vaig partir del res i això em va permetre poderfer lliurament el que em vingués de gust. També vaig poder analitzar cada racó de camí que, per rutina, acabo passant per alt encara que sempre el tinc present.

Per últim afegir que el resultat final, va donar a pensar. Hi havia molt camints entrecreuats, i caminsd e tot tipus.

.

.

.

resultat: