.
CRÍTICA SOBRE L’ESPECTACLE “EL LLAC DE LES MOSQUES”
El passat divendres 13 de novembre vam anar a veure un espectacle de dansa contemporània de la companyia de dansa Sol Picó a l’Auditori de Granollers.
“El llac de les mosques” és molt més que un espectacle de dansa perquè, a part d’oferir-nos dansa, és un espectacle visual, un concert en directe on els músics interactuaven amb l’espectacle, una combinació entre surrealisme i realisme, ficció i realitat, una explosió d’energia.
A l’escenari, quatre músics, dos ballarins i un tècnic; d’attrezzo: un sofà, una rentadora-mirall, un cactus, una estranya copa i poc més.
L’argument d’aquest espectacle era molt obert i jo personalment vaig treure diferents interpretacions. Una d’aquestes seria que representa que la protagonista és una noia que volia ser cantant però no ho va aconseguir i comparen la seva trajectòria amb la d’una mosca ja que d’aquest animal es poden treure diferents visions com per exemple que és alguna cosa insignificant per nosaltres, que neix i mor sense tenir gaire repercussió sobre nostre; i al mateix temps el mateix títol de l’espectacle és una paròdia amb el llac dels cignes i es torna a trobar la comparació d’una patètica mosca amb un elegant cigne. Crec que tot això ho utilitzen com un reflex de la societat on es troba la protagonista.
Pel que fa a la interpretació considero que va haver-hi la justa per part de la Sol perquè s’acabés d’entendre el que estava passant. L’obra no va despuntar per interpretació però en la meva visió personal crec que amb la que hi va haver es va poder entendre tot.
A nivell de tècnica: brutal. La Sol i el seu acompanyant tenen una tècnica molt marcada i, com que el contemporani pot ser de tants estils, ells tenen un estil propi molt concret. Tot l’estudi que porta al darrera es notava en cada moviment. L’energia es va mantenir durant tot l’espectacle i “l’estar a escena” era molt clar: en cap moment, ni els músics ni els ballarins, es van relaxar. L’únic que poder li mancava aquest aspecte i algun altre era el tècnic ja que a vegades no es sabia gaire quin era el seu paper.
Concretant més, pel que fa als músics van ser al·lucinants les peripècies que van fer alguns d’ells: el guitarrista aguantant la Sol mentre tocava, la saxo arrossegada per terra seguia tocant... La seva tècnica era excel·lent i l’energia, com ja he dit era enorme. El resultat va ser una música que arribava i transmetia el que volia.
El control de l’espai era acurat i van saber aprofitar tots els racons d’aquell escenari segons el que es volia fer. Els músics estaven un a cada punta i els ballarins es col·locaven segons el que s’havia d’explicar. Per exemple quan va patir la transformació dins la rentadora estava al costat dret i quan va sortir amb les puntes es va posar al davant i al centre de l’escenari ja representava que s’havia transformat i era un moment important. Igual passava amb els músics, quan prenien importància es canviaven de lloc.
La il·luminació era fosca i creava un efecte de tensió i “tenebres” (molt entre cometes) apropiats pel que es volia explicar perquè era un passat desagradable.
Com a experiència personal puc dir que em va agradar molt ja que la Sol em va transmetre moltes coses. Em va transmetre esforç, ganes, il·lusió, passió... molts aspectes que crec que són fonamentals per un bon ballarí, actor, cantant o tot el que un vulgui aconseguir.
CRÍTICA SOBRE L’ESPECTACLE “FLEXELF”
El passat dilluns 16 de novembre vam anar a veure un altre espectacle de dansa contemporània de la companyia de dansa Mudances d’Àngels Margarit a l’Auditori de Granollers titulat Flexelf.
Era un espectacle compost per quatre ballarines i un ballarí (si és que aquest home formava part de l’espectacle com a ballarí). Les quatre ballarines tenien molta més importància que l’home.
A diferència de l’espectacle de la Sol, aquest espectacle no tenia un argument clar. Crec que es basaven en conceptes com el del color per relacionar una escena amb l’altre però si haguessin canviat l’ordre de les escenes no hagués alterat el significat. Una altra diferència és que aquest espectacle tenia canvis d’escena contínuament i l’altre no tenia talls.
Pel que fa a la interpretació considero que va ser inexistent ja que tant era si estava dormint i el llit es bellugava com si estava tirant mocadors de colors per l’aire. També vaig notar una falta d’energia considerable que feia que l’atenció de l’espectador disminuís.
A nivell tècnic no em va agradar perquè es veien mancances en cada una d’elles. Hi havia unes que no tenien, o si més no a mi em va semblar que els hi faltava, tècnica de portés i piruettes. En els portés s’aferraven al terra, feien tot el contrari per poder ser aixecades. I en general els hi faltava presència escènica.
Pel que fa a la coreografia crec que l’Àngels Margarit prioritzava l’escenografia i el vestuari per sobre de tot. Clar que ballaven perquè era un espectacle de dansa però no era una cosa molt complexa. Cal dir, però, que l’escenografia i el vestuari eren molt treballats i ajudaven a mantenir una mica l’atenció ja que sempre eren diferents.
La part audiovisual va estar molt bé ja que creava un efecte molt màgic però com en molts altres moments em va donar la sensació que es quedava a mitges. Les noies no miraven en cap moment el públic sinó que estaven sempre mirant la pantalla on estaven reflexades i això no em va agradar.
I finalment el que és la il·luminació era encertada per cada moment. Jugaven amb el fosc i el clar, hi havia llums tènues i llums més vives en els moments de més color.
Vull afegir que crec que aquest espectacle tenia idees molt bones que no s’acabaven de desenvolupar i quedaven a mitges. Els recursos de que disposaven eren impressionants i es podrien haver fet coses genials.
Sí que és cert que segurament aquest espectacle estava pensat per un públic més jove però crec que per ser una companyia professional podrien haver acabat de tancar millor les idees.
Cèlia Legaz Soler
1r BTX A
El passat divendres 13 de novembre vam anar a veure un espectacle de dansa contemporània de la companyia de dansa Sol Picó a l’Auditori de Granollers.
“El llac de les mosques” és molt més que un espectacle de dansa perquè, a part d’oferir-nos dansa, és un espectacle visual, un concert en directe on els músics interactuaven amb l’espectacle, una combinació entre surrealisme i realisme, ficció i realitat, una explosió d’energia.
A l’escenari, quatre músics, dos ballarins i un tècnic; d’attrezzo: un sofà, una rentadora-mirall, un cactus, una estranya copa i poc més.
L’argument d’aquest espectacle era molt obert i jo personalment vaig treure diferents interpretacions. Una d’aquestes seria que representa que la protagonista és una noia que volia ser cantant però no ho va aconseguir i comparen la seva trajectòria amb la d’una mosca ja que d’aquest animal es poden treure diferents visions com per exemple que és alguna cosa insignificant per nosaltres, que neix i mor sense tenir gaire repercussió sobre nostre; i al mateix temps el mateix títol de l’espectacle és una paròdia amb el llac dels cignes i es torna a trobar la comparació d’una patètica mosca amb un elegant cigne. Crec que tot això ho utilitzen com un reflex de la societat on es troba la protagonista.
Pel que fa a la interpretació considero que va haver-hi la justa per part de la Sol perquè s’acabés d’entendre el que estava passant. L’obra no va despuntar per interpretació però en la meva visió personal crec que amb la que hi va haver es va poder entendre tot.
A nivell de tècnica: brutal. La Sol i el seu acompanyant tenen una tècnica molt marcada i, com que el contemporani pot ser de tants estils, ells tenen un estil propi molt concret. Tot l’estudi que porta al darrera es notava en cada moviment. L’energia es va mantenir durant tot l’espectacle i “l’estar a escena” era molt clar: en cap moment, ni els músics ni els ballarins, es van relaxar. L’únic que poder li mancava aquest aspecte i algun altre era el tècnic ja que a vegades no es sabia gaire quin era el seu paper.
Concretant més, pel que fa als músics van ser al·lucinants les peripècies que van fer alguns d’ells: el guitarrista aguantant la Sol mentre tocava, la saxo arrossegada per terra seguia tocant... La seva tècnica era excel·lent i l’energia, com ja he dit era enorme. El resultat va ser una música que arribava i transmetia el que volia.
El control de l’espai era acurat i van saber aprofitar tots els racons d’aquell escenari segons el que es volia fer. Els músics estaven un a cada punta i els ballarins es col·locaven segons el que s’havia d’explicar. Per exemple quan va patir la transformació dins la rentadora estava al costat dret i quan va sortir amb les puntes es va posar al davant i al centre de l’escenari ja representava que s’havia transformat i era un moment important. Igual passava amb els músics, quan prenien importància es canviaven de lloc.
La il·luminació era fosca i creava un efecte de tensió i “tenebres” (molt entre cometes) apropiats pel que es volia explicar perquè era un passat desagradable.
Com a experiència personal puc dir que em va agradar molt ja que la Sol em va transmetre moltes coses. Em va transmetre esforç, ganes, il·lusió, passió... molts aspectes que crec que són fonamentals per un bon ballarí, actor, cantant o tot el que un vulgui aconseguir.
CRÍTICA SOBRE L’ESPECTACLE “FLEXELF”
El passat dilluns 16 de novembre vam anar a veure un altre espectacle de dansa contemporània de la companyia de dansa Mudances d’Àngels Margarit a l’Auditori de Granollers titulat Flexelf.
Era un espectacle compost per quatre ballarines i un ballarí (si és que aquest home formava part de l’espectacle com a ballarí). Les quatre ballarines tenien molta més importància que l’home.
A diferència de l’espectacle de la Sol, aquest espectacle no tenia un argument clar. Crec que es basaven en conceptes com el del color per relacionar una escena amb l’altre però si haguessin canviat l’ordre de les escenes no hagués alterat el significat. Una altra diferència és que aquest espectacle tenia canvis d’escena contínuament i l’altre no tenia talls.
Pel que fa a la interpretació considero que va ser inexistent ja que tant era si estava dormint i el llit es bellugava com si estava tirant mocadors de colors per l’aire. També vaig notar una falta d’energia considerable que feia que l’atenció de l’espectador disminuís.
A nivell tècnic no em va agradar perquè es veien mancances en cada una d’elles. Hi havia unes que no tenien, o si més no a mi em va semblar que els hi faltava, tècnica de portés i piruettes. En els portés s’aferraven al terra, feien tot el contrari per poder ser aixecades. I en general els hi faltava presència escènica.
Pel que fa a la coreografia crec que l’Àngels Margarit prioritzava l’escenografia i el vestuari per sobre de tot. Clar que ballaven perquè era un espectacle de dansa però no era una cosa molt complexa. Cal dir, però, que l’escenografia i el vestuari eren molt treballats i ajudaven a mantenir una mica l’atenció ja que sempre eren diferents.
La part audiovisual va estar molt bé ja que creava un efecte molt màgic però com en molts altres moments em va donar la sensació que es quedava a mitges. Les noies no miraven en cap moment el públic sinó que estaven sempre mirant la pantalla on estaven reflexades i això no em va agradar.
I finalment el que és la il·luminació era encertada per cada moment. Jugaven amb el fosc i el clar, hi havia llums tènues i llums més vives en els moments de més color.
Vull afegir que crec que aquest espectacle tenia idees molt bones que no s’acabaven de desenvolupar i quedaven a mitges. Els recursos de que disposaven eren impressionants i es podrien haver fet coses genials.
Sí que és cert que segurament aquest espectacle estava pensat per un públic més jove però crec que per ser una companyia professional podrien haver acabat de tancar millor les idees.
Cèlia Legaz Soler
1r BTX A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada